EXPLORACIONES DIVERSAS

RED DEL SILENCIO (CABALLOS / CANAL / VALLE)
Cantabria 28-29-30/04 01/05 2007




Cascada del Asón / Mortero de Astrana



Aprovechando el puente del primero de mayo del 2007 un grupo de once personas, miembros del EDES (Equip D’Exploracions Subterrànies) del CECB (Centre Excursionista Comarca de Bages) de Manresa (Barcelona), decidimos ir a Cantabria para llevar a cabo la travesía de la Torca del Hoyón o Caballos hasta la Cueva del Valle (unos 10 Km. de recorrido y 500 metros de desnivel).
El sábado día 30 de abril hicimos el viaje desde Manresa a Ramales de la Victoria. Una vez instalados en los tres bungalows reservados en el camping fuimos a la Cueva del Valle para ver si había mucha agua, a comprar provisiones al supermercado y a hacer una buena cena en un restaurante cercano.
El domingo 31 nos levantamos a las 7 de la mañana y después de desayunar salimos en dirección a Rasines para ir a buscar la entrada de Caballos. Con ciertas dificultades para lograr encontrar el lugar donde se aparcan los coches conseguimos situarnos en este punto sobre las diez de la mañana.
En este momento ya habíamos decidido que solo entraríamos a la cavidad nueve personas, 4 haríamos toda la travesía y 5 entrarían por Caballos y saldrían por Canal.
Mientras el grupo de 4 nos dirigíamos a Caballos los otros 5, más las dos personas que no entrarían fueron a dejar un coche en las proximidades de Canal y otro en el exterior de Valle.
El primer grupo entramos a Caballos a las 11 de la mañana, después de rodear la gran dolina hasta encontrar el camino que descendía hasta la entrada. El segundo grupo entró a las 12 de la mañana.
A partir de aquí explicaré básicamente la evolución del primer grupo ya que es el que yo viví desde dentro. Los pozos de entrada de Caballos los bajamos en menos de dos horas. Alguno de ellos era muy regado y acabamos empapados. En el penúltimo pozo la cuerda se nos quedó enganchada al intentar recuperarla. No era ningún problema porque solo nos faltaba un pozo de 21 metros y teníamos cuerda suficiente. Además sabíamos que el segundo grupo se encargaría de recuperarla.

Paramos a hacer una primera comida cuando llegamos a la Galería de las Marionetas y ya llevábamos unas 4 horas en el interior de la cueva.

Tras dejar atrás El Balcon y El Tobogán llegamos a un paso que estaba sifonado lo que nos obligó a volver sobre nuestros pasos, hasta un punto anterior a El Tobogán, para coger el camino alternativo, la Galería del Papel. En este punto escribimos una nota el la arena para avisar al segundo grupo del paso sifonado. Poco antes de las 8 de la tarde estábamos en El Libro, punto intermedio de la travesía y lugar en el que se encuentra la salida hacia Canal. Aprovechamos este punto para hacer una segunda parada para comer y dejar una nota para el segundo grupo.
A la 8 y 20 continuamos nuestro camino. El primer tramo es una sucesión de laminadores y salas arenosas que obligan a arrastrarse durante mucho rato, consiguiendo aumentar nuestro cansancio considerablemente. Más tarde pasamos por una larga y gran galería repleta de formaciones que compensan el sufrimiento del tramo anterior.

Cuando llegamos a la Galería de la Anguilas pudimos ver, para nuestra sorpresa, tres anguilas. Finalmente a las 2 de la madrugada, después de 15 horas de travesía, llegamos a la boca de Valle y diez minutos después estábamos en el coche.

Justo en aquel momento encontramos una llamada perdida de las 2 de la madrugada del segundo grupo que acababan de salir por Canal. Su travesía había transcurrido con normalidad hasta llegar a El Libro, a partir de allí, el pequeño tramo hasta la salida se había complicado por las dificultades encontradas para superar los estrechos pasos que componen la Torca de la Canal.

El grupo que hizo la travesía completa desde la Torca de Caballos hasta la Cueva del Valle estaba compuesto por Pau Pintado, Toni Grau, Txema Torne y yo mismo, Joan Montoya.
El grupo que hizo la travesía desde la Torca de Caballos hasta la Torca de la Canal estaba compuesto por Jordi Riera, José Ignacio Marín, Lidia Jorba, Nuria Ortega y Patricia Castellet.
Las dos expedicionarias que no se adentraron en la Cueva fueron Marta Reyes y Dolors Serral.

Una vez recuperados del esfuerzo mediante un sueño reparador dedicamos la tarde del lunes (tres de los compañeros marcharon de regreso a casa) para hacer algo de turismo y visitar la cueva turística de Cullalvera, situada dentro de Ramales de la Victoria. Se trata de una visita de algo menos de una hora. La cueva no tiene formaciones y lo único que destaca es el gran volumen de la parte que se visita, que junto con una iluminación total permite apreciar las magnitudes de la misma. También aprovechamos para visitar la Cascada del Asón y la entrada al siempre espectacular Mortero de Astrana.

El martes, día de retorno hacia casa, visitamos por la mañana la Cueva de Covalanas situada a pocos kilómetros de Ramales de la Victoria. Es una cueva muy pequeña pero con abundantes pinturas prehistóricas que se ven desde pocos centímetros de distancia. Es bastante interesante y económica la visita (hay que reservarla previamente).

Prácticamente durante todo el viaje de vuelta hasta Manresa nos acompañó la lluvia. Hicimos una parada en Haro (La Rioja) para comer y sobre las 21 horas estábamos todos en casa.

En definitiva cuatro días para desconectar del trabajo, hacer espele guapa y turismo físico y gastronómico


Aprofitant el pont del primer de maig de 2007 un grup d'onze persones, membres del EDES (Equip D’Exploracions Subterrànies) del CECB (Centre Excursionista Comarca de Bages) de Manresa (Barcelona), vam decidir anar a Cantàbria per a dur a terme la travessia Torca del Hoyón o Caballos fins a la Cueva del Valle (uns 10 km. de recorregut i 500 metres de desnivell).

El dissabte dia 30 d’abril vam fer el viatge des de Manresa a Ramales de la Victòria. Una vegada instal·lats en els tres bungalows reservats en el càmping vam anar a la Cueva del Valle per veure si havia molta aigua, a comprar provisions al supermercat i a fer un bon sopar en un restaurant proper.

El diumenge 31 ens vam aixecar a les 7 del matí i després de desdejunar sortim en direcció a Rasines per a anar a buscar l'entrada de Caballos. Amb certes dificultats per a trobar el lloc on s'aparquen els cotxes aconseguim situar-nos en aquest punt sobre les deu del matí. En aquest moment ja havíem decidit que solament entraríem a la cavitat nou persones, 4 faríem tota la travessia i 5 entrarien per Caballos i sortirien per Canal.
Mentre el grup de 4 ens dirigíem a Caballos els altres 5, més les dues persones que no entrarien van anar a deixar un cotxe en les proximitats de Canal i un altre en l'exterior de Valle.

El primer grup entrem a Caballos a les 11 del matí, després d'envoltar la gran dolina fins a trobar el camí que descendia fins a l'entrada. El segon grup va entrar a les 12 del matí.

A partir d'aquí explicaré bàsicament l'evolució del primer grup ja que era el que jo vaig viure des de dintre. Els pous d'entrada de Caballos els vam baixar en menys de dues hores. Algun d'ells era molt regat i vam acabar xops. En el penúltim pou la corda se'ns va quedar enganxada a l’intentar recuperar-la. No era cap problema perquè solament ens faltava un pou de 21 metres i teníem corda suficient. A més sabíem que el segon grup s'encarregaria de recuperar-la.

Vam parar a fer un primer menjar a la Galería de las Marionetas quan ja portàvem unes 4 hores a l’interior de la cova.

Després de deixar endarrere El Balcón i El Tobogán arribem a un pas que estava sifonat el que ens va obligar a tornar sobre els nostres passos, fins a un punt anterior a El Tobogán, per a agafar el camí alternatiu, la Galería del Papel. En aquest punt vam escriure una nota en la sorra per a avisar al segon grup del pas sifonat.
Poc abans de les 8 de la tarda estàvem en El Libro, punt intermedi de la travessia i lloc en el qual es troba la sortida cap a Canal. Vam aprofitar aquest punt per a fer una segona parada per a menjar i deixar una nota per al segon grup.

A la 8 i 20 continuem el nostre camí. El primer tram és una successió de laminadors i sales amb sorra que obliguen a arrossegar-se durant molta estona aconseguint augmentar el nostre cansament considerablement. Més tard passem per una llarga i gran galeria repleta de formacions que compensen el patiment del tram anterior.

Quan arribem a la Galeria de la Anguilas vam poder veure, per a la nostra sorpresa, tres anguiles. Finalment a les 2 de la matinada, després de 15 hores de travessia, arribem a la boca de Valle i deu minuts després estàvem en el cotxe.
Just en aquell moment trobem una trucada perduda de les 2 de la matinada del segon grup que acabaven de sortir per Canal. La seva travessia havia transcorregut amb normalitat fins a arribar a El Libro, a partir d'allí, el petit tram fins a la sortida s'havia complicat per les dificultats trobades per a superar els estrets passos que componen la Torca de la Canal.

El grup que va fer la travessia completa des de la Torca de Caballos fins a la Cueva del Valle estava compost per Pau Pintado, Toni Grau, Txema Torne i jo mateix, Joan Montoya.

El grup que va fer la travessia des de la Torca de Caballos fins la Torca de la Canal estava compost por Jordi Riera, José Marín, Lídia Jorba, Núria Ortega i Patrícia Castellet.

Les dues expedicionàries que no es van endinsar a la cova van ser la Marta Reyes i la Dolors Serral.

Una vegada recuperats de l'esforç mitjançant un somni reparador dediquem la tarda del dilluns ( tres dels companys van marxar de retorn a casa) per a fer una mica de turisme i visitar la cova turística de Cullalvera, situada dintre de Ramales de la Victòria. Es tracta d'una visita d'una mica menys d'una hora. La cova no té formacions i l'únic que destaca és el gran volum de la part que es visita, que juntament amb una il·luminació total permet apreciar les magnituds de la mateixa. També vam aprofitar per a visitar la Cascada del Asón i l’entrada al sempre espectacular Mortero de Astrana.

El dimarts, dia de tornada cap a casa, vam visitar al matí la Cueva de Covalanas situada a pocs quilòmetres de Ramales de la Victoria. És una cova molt petita però amb abundants pintures prehistòriques que es veuen des de pocs centímetres de distància. És bastant interessant i econòmica la visita (cal reservar-la prèviament).

Pràcticament durant tot el viatge de tornada fins a Manresa ens va acompanyar la pluja. Vam fer una parada a Haro (La Rioja) per a menjar i sobre les 21 hores estàvem tots en casa.

En definitiva quatre dies per a desconnectar del treball, fer espele maca i turisme físic i gastronòmic

**************************

ANTE TODO MUCHA CALMA

La Federació Catalana d'Espeleologia celebró el día 11 de junio de 2006 en el Palau Olímpic de Granollers el "Primer Campionat de Catalunya de Tècniques de Progressió Vertical", con la organización del GIEG de Granollers.
Una de las pruebas era un circuito en el que había subidas, bajadas, pasamanos, nudos, fraccionamientos, etc., y se tenía que recorrer en el menor tiempo posible, pero progresando con técnicas seguras para no ser penalizado (las habituales en espeleología).
Aquí pudimos ver que las prisas no son buenas en espele porque se pueden producir errores fatales. En este caso mi compañero de club, Pau hizo un uso inadecuado del Pantín y los resultados son evidentes en la siguiente secuencia de fotos... y en las simas no tenemos escaleras!!!!
Así que en espele como decían los Siniestro Total “Ante todo mucha calma”.


La Federació Catalana d'*Espeleologia va celebrar el dia 11 de juny de 2006 en el Palau Olímpic de Granollers el "Primer Campionat de Catalunya de Tècniques de Progressió Vertical", amb l'organització del *GIEG de Granollers.
Una de les proves era un circuit en el qual havia pujades, baixades, passamans, nusos, fraccionaments, etc., i s'havia de recórrer en el menor temps possible, però progressant amb tècniques segures per a no ser penalitzat (les habituals en espeleologia).
Aquí vam poder veure que les presses no són bones en espele perquè es poden produir errors fatals. En aquest cas el meu company de club, el Pau va fer un ús inadequat del Pantin i els resultats són evidents en la següent seqüència de fotos... i en els avencs no tenim escales!!!!
Així que en espele com deien els Siniestro Total “Ante todo mucha calma”.





************************

ARTIGUO BAJO DE ESTARONILLO







El artículo que abre esta serie me lo facilita el compañero y amigo Pau Pintado y lo expongo en esta ventana abierta al mundo. El espeleobuceo es algo casi desconocido en el EDES y es una práctica minoritaría dentro de la espeleología por todo lo que comporta. Es considerado uno de los deportes más peligrosos que existen, así que Pau, vigila lo que haces.
Palabras textuales del correo enviado por Pau: "Una passada nano!! En Joan Vázquez (espeleobussejador de cap centre) i jo mateix, membre de l'EDES hi hem passat els dos dies. Poguent picar i instal·lar un passamà força incòmode per passar el primer petit mini-llac sense que la Marissa i l'Olga es mullessin. Instal·lar un natural per baixar una rampa d'uns 8 metres que et porta a l’accés del primer sifó. Es fa bé, però donat el pes que portes a l'esquena (30 quilos només l'equip de busseig ), i el neoprè que et resta agilitat, millor anar lligat. Passat amb èxit el primer sifó (12m a -5m). Explorada la cova per galeria fosil i per curs del riu. Una preciositat. Molt verge i sostre inestable. Arribant al segon sifó després de remuntar una cascada de 10 metres i volta enrere. No dúiem ni material, ni coneixements suficients per endinsar-nos en el segon sifó...Ni ganes! je... Emocionant però ho veig perilloses...je... Pensem seguir anant-hi. ".

A continuación un resumen de la historia de las exploraciones.


**************************
AVEN DE L'HYDRE (FRANCIA). EL TRIINTERCLUB.

El viernes 17-11-2006 partíamos en dos grupos hacia Opoul-Périllos 10 miembros del EDES (Manresa) y del Espeleo Club de Gràcia (Barcelona) a los que un día más tarde se debían unir un miembro -el famoso Rocky- del SECEM (Manresa) y otro miembro más del ECG -el no menos famoso Saxo-, al que por cierto no llegué a ver, porque haciendo honor a su nombre tocó el dos. La actividad prevista era la visita a la sima Hydre. La exploración llevaba meses gestándose con la coordinación de nuestra compañera Patricia. La complejidad radicaba en que para instalar los 400 metros de pozos hacían falta en torno a los 700 metros de cuerda, más material de instalación, comida y agua, en total 11 petates llenos. Otra dificultad era la escasa información sobre la sima, lo que nos obligaba a sobredimensionar el material necesario.El fin de semana previo fueron tres personas a instalar hasta -200 metros. El fin de semana del ataque definitivo diversos problemas impidieron la entrada a 5 personas, lo que junto a algunas dificultades encontradas en el interior no nos permitió hacer fondo. La exploración se prolongó durante 18 horas, con algunos momentos bastante duros. La experiencia, no obstante, fue muy positiva. No prolongo más la explicación porque se complementa con la impresiones de Lidia que continúan este relato.

"Ja hem fet l'Hydre! Almenys un trocet...ja que em sembla que no vam passar dels -300m. Vam poder dormir a una caseta i el dissabte al mati vam deixar que un grup de mosquits tigre assedegats de sang ens piquessin sense pietat :-(. Cap al migdia, carregats amb els petates i d'unes quantes picades vam entrar a l'avenc (la zona recorda molt al Garraf) i vam baixar fins a -200 sense problemes. Allà el tema es va començar a complicar i buscant la finestra que ens havia de portar als "passos forçats" ens va atrapar el 2on grup. Ja ho diuen, que 14 ulls hi veuen mes que 8, je, jee...Van trobar la continuació i es va aconseguir baixar uns 50m mes + o - (els mes macos de l'avenc en tema formació i estructura). La progressió va acabar essent molt lenta i vam decidir començar a pujar. El 3er equip no va trobar l'entrada i per tant no van poder entrar, així que ens vam trobar 7 persones amb 11?¿ petates carregats de cordes per treure a fora. Ufff...és que em canso només de pensar-ho. Unes 18 hores i uns quants roncs del Montoya mes tard vam treure el caparró a l'exterior i....genial...ja era de dia (8h) i els mosquits seguien allà per fer-nos una bona benvinguda. Vam anar a dormir unes horetes i, apa, cap a casa que hi falta gent.
L'experiència, per contra del que pugui semblar, va ser molt positiva i no m'importaria gens tornar a la zona a fer-ne algun altre. Sembla que n'hi ha algun de famosillu que val molt la pena (segons informació d'en Rocky)".


En la secuencia de imágenes podemos ver a Carol mostrando orgullosa su tacita favorita mientras Dirk y Angels disimulan avergonzados. En la siguiente foto José momentos antes de ponerme los cuernos (he censurado la foto que muestra el momento). Después Lidia hace magia ante un José alucinado. La cuarta foto nos muestra los futbolistas del último cursillo del ECG (el curso fue de espele). En la siguiente foto tenemos pensativos y concentrados a Lidia, Patricia y el motorista Rocky, a mi no me pareció ver nada interesante en el suelo. La sexta foto muestra el principio de la batalla de la pasta, la primera en disparar es Carol (con poco acierto) Patricia se dispone a lanzar su macarrón asesino. Y por último la explicación de porqué había 11 petates para siete personas.


A continuación unas cuantas fotos que han aparecido de las profundidades del señor José. Intentaré describir con palabras aquello que la imágen parece no querer mostrar con sus pixeles.

Antes de entrar en la sima y desde el día previo se produjo un ataque masivo de mosquitos enormes, en principio pensabamos que eran los famosos tigre pero, al menos a mi me picó uno que me transformó en un mostruo de las cavernas. Yo era consciente de que no era peligroso pero los demás no se fiaron de mi aspecto...



Antes de entrar todo parecía normal, pero pronto comenzó la transformación, yo no lo sabía pero mi cara daba pánico. Todos se alejaban de mi, supuse que mi olor no era el más interesante... pero el de los demás tampoco.



Aqui vemos a José en postura "caganer" feliz, pero se había puesto a salvo de mi, por eso estaba tan contento. Dirk "el valiente" protegía a dos bellas doncellas de los peligros que se acercaban y, mientras yo contemplaba la escena, Lidia ascendía la cuerda y me miraba diciendo "jejeje, ya no me atrapas".



Todo se solucionó cuando la maldición de los mosquitos desapareció y entonces aparecieron tres mostruos protegiendo los petates cual aves cuidando de los huevos que contienen a sus vástagos.

********************************


No hay comentarios: